Rosa

Una dona amb els braços oberts davant la mar.

Sóc aquí. Sóc aquí més que mai. Dona, desperta, amb els braços oberts davant la mar. Els peus clavats a la sorra, com si en la terra s'ensorressin les meves arrels, ben avall. Els genolls petits s'enforteixen i em fan créixer, sentir-me ferma i gran. El negre llisca pel meu cos al compàs del vent i s'entortolliga... em lliga a la terra, el record de la terra em torna a atrapar. El pit s'alça i es desinfla cada vegada més profundament i es va amplificant, expandint-se cap a tot el voltant. Respira i reposa... tranquil·la, amb els ulls tancats. El Sol d'hivern em llepa l'esquena, i m'escalfa...el vent gira i em regira, el sento escapar-se per entre els dits de les mans.

I s'alcen els braços sense presses, amb el pes de la vida i la fortalesa de la sensibilitat. Ales de papallona que, dolguda i ferida, es disposa a emprendre el vol per marxar. Sap que aquest serà el seu últim viatge i que, d'allà on vagi, mai no podrà tornar.

Obro els ulls i... davant... només la mar. Quilòmetres de blau per recórrer, onades que vénen i van. Trenquen amb un blanc esquerdat, que neteja i s'endu el què més costa oblidar. I allà, al fons, l'horitzó retalla l'inici del cel blau, immens, infinit. Sóc aquí. Sóc aquí més present que mai. Dona, desperta, amb els braços oberts davant la mar. Sola. Amb mi mateixa. I més plena que mai.

A punt d'alçar el vol recorda tot el què deixarà enrere. S'entristeix, mai havia volgut marxar. És aquí. Amb ella mateixa. I se sent més sola que mai. Una última alenada d'aire i una llàgrima... a punt d'enlairar-se li tremolen les cames... no recorda com volar. I, de sobte, sent una estranya sensació a l'esquena... presència...tendresa...vulnerabilitat. Tímidament fa mitja volta i s'atura...no pot creure el què veu al seu davant. Milers de papallones l'envolten, l'abracen en silenci... vetllen el seu dol, l'esperen per marxar. Tan a prop els uns dels altres, tanta bellesa en un sol instant. Les onades viatgen a través de la brisa i els batecs dels cors comencen a repicar. Creixen les mirades, els somriures, els batecs, l'esperança, el somni de compartir i ressonar tots junts. Ben fort es fan sentir les nostres veus entre silencis i al ritme del què sentim ens anem enlairant. Ara milers de papallones volen juntes. Allà on vagin, sempre seguiran agafades de la mà.

L'experiència viscuda em remou i m'emociona i no hi ha dia que no recordi aquest instant. Em fa pensar que, per una vegada, la tendresa, la bellesa, el cuidar, la sensibilitat, el estimar... s'han fet sentir des del silenci i la calma amb més fortalesa que mai. Sense competir, sense trepitjar. Només respirant i encaixant, només respectant i alliberant, només sentint i deixant sentir. Hem estat milers de papallones que, així, juntes, ens hem volgut enlairar. I... si ÉS POSSIBLE, per què no volar sempre agafades de la mà?

Gràcies per creure que és possible.
I gràcies a Tu, bonica, estic aprenent a somniar, altra vegada.
I m'encanta.

A la meva papallona... Siguis on siguis.

Dones al Carrer
25 Novembre 2007