Dejo en manos de las Mujeres que han participado la memoria de sus emociones, pues ellas son las hacedoras de mis sueños, y los suyos. También quienes abren puertas a la esperanza de otras muchas, ellas son ahora las que empujan para que esta energía que se ha creado no se detenga.

A todas ellas

MUCHAS GRACIAS

Aina; per la teva tendresa

Ana; por tu experiencia

"Firmes, fuertes, con miradas que ven.
Ahí estamos ocupando la calle.
Se oye nuestra presencia, suena,
de una en una nos sumamos, es un son de alerta.
La inmovilidad de la violencia, el silencio, la oscuridad, el dolor.
El corazón vive, su latido nos despierta,
nos fortalece, nos moviliza, respiramos,
el aire en su recorrido produce sonido,
destapa los oídos, levanta a las caídas, abre las bocas,
los ojos despiertan con lágrimas que recorren la mejilla y se convierten en ríos que nos mueven y se oye nuestra palabra,
nuestra voz resuena, y al oírla en una música inventada,
juntas y cada una de nosotras podemos decir basta"

Anna; per la teva naturalitat

Antonia; per la teva voluntat

"Escriure sobre el que va ocórrer és difícil, les paraules no poden abastar la dimensió exorbitant de les energies que es trobaren un dia per dur a terme un projecte, (una mirada, un katakali, una respiració, una paraula...) en comú.

Dones tan diferents entre sí m'han fet tornar a somriure davant la vida, perquè m'han fet veure que som moltes persones les que tenim la necessitat de sortir a cridar (amb la nostra poètica forma) que no estam d'acord amb moltes coses que formen part d'aquesta societat. I veure que aquest projecte segueix m'il·lusiona, sobretot perquè el que m'omple amb tantes forces són també les rialles, les llàgrimes i tot allò que hem compartit...perquè ens vam trobar totes aquestes dones fantàstiques dins el somni de la Susanna i ella ha fet que aquest fos, i sigui encara ara, el nostre somni. Gràcies a totes per ser com sou"

Arantza; per la teva confiança

Claudia; por tu escucha

"Sono Claudia, sono una donna, sono una italiana ma sono sopratutto una persona che pensa che il mondo non gira nella direzione nel quale dovrebbe girare... ed e' forse per questo motivo che mi sono ritrovata nel bel mezzo di questa esperienza.
Ora vi raccontero' una favola che tanto favola non e'.
C'era una volta, non tanto tempo fa (anche se i primi 4 capelli bianchi sono gia' venuti a farmi visita) una fanciulla che sognava di cambiare il mondo. Ha incominciato nel suo piccolo lottando per i piu' deboli e per i loro diritti. Incomincio' a viaggiare, conobbe molte persone, gente buona, gente cattiva, una grande varietá di persone di tutte le salse e di tutti i colori, un pó come sono tutte le nostre parti interiori che carchiamo di limare ed armonizzare per non impazzire.
Il suo sogno era quello di essere cavaliere ma il fatto di essre una fanciulla non le permise di raggiungere il suo sogno, cosi' incominció ad attuare sola. Una volta si imbatté in un orco perfido che con le sue sembianze e la sua forza bruta atterriva e distruggeva ció che si incontrava davanti. La fanciulla riuscí a ferire l'orco ma nonostante avesse studiato libri e manuali sulla cavalleria (aveva interpellato anche Robin Hood, che la cavalleria l'aveva nell'animo), le mancava la forza fisica dell'uomo per ucciderlo. In veritá, la fanciulla piuttosto che eliminare l'orco avrebbe preferito trasformarlo in un agnello o in qualche altro essere perché anche lui potesse avere la possibilitá di sperimentare ad essre qualcosa di diverso da quello che é sempre stato...certo che nacsendo orco non si ha molte altre possibilitá di essre altro ...si é mai sentito parlare di un orco buono?! sarebbe semplicemente una storia da pazzi. E fu cosi' che la fanciulla si mise alla ricerca di una scuola di magia. La incontró. L'aria che si respirava nel castello in via Drassanes, sede degli incontri della scuola, era veramente magica. Dopi pochi incontri (nella realtá sono stati solo 4, ma nella favola non posso dirlo, o meglio scriverlo, perché non sarebbe credilbile... a volte la realtá supera la fantasia), le maghe decisero di attuare.
In un paese lontano (purtroppo tanto lontano nella realtá non é) si erano uniti numerosi Barbablú che uccidevano le proprie mogli intrecciando i loro corpi utilizzandoli come recinto a piedi della cittá.
Le maghe della scuola si unirono ad altre maghe che non avevavo mai conosciuto fino a quel giorno; nessuna sapeva nulla dell'altra, l'unica cosa che le accumunava era la magia e l'obiettivo di fermare quell'atrocitá.
E cosí in un giorno freddo e buio, tutte vestite di nero, concentrarono tutte le arti apprese ed estrapolate da se stesse(nessuna di esse pensava di contenere questa esplosiva matassa di poteri) ed attuarono con un raggio potentissimo che scagliarono contro la macabra citta.
Trasformarono quelli che erano corpi in fiori e in candele e quelli che erano i Barbablú in statue.
Questo´é quello che e' passato il 25 di Novembre... a grandi linee a Barcellona. La magia o energia come la volete chiamare c'era e si sentiva.
Bueno, che dire ancora? Solo un grandissimo grazie a tutte noi a tutte come noi credono che qualcosa possa cambiare in questo mondo...banale? forse ma vero"

Daniela; por tu fuerza

Diane; por compartir

Encarna; por mostrarte

Katy; por tu entrega

Laura; por tu esfuerzo

Lorna; por tus palabras

"Relato de Lorna...

Soy Lorna Espinoza Urbina, tengo 28 años, Abogada, naci en Matagalpa- Nicaragua, tengo un hijo, actualmente vivo en Cornellá - Barcelona, antes de mi llegada a las tierras catalanas, hice muchas cosas que me ayudaron en mi formación profesional y personal, desde los 15 años participe en movimientos estudiantiles, tambien en diferentes cursos como la Radio, teatro en una organización...

Colectivo de Mujeres de matagalpa, apartir de esto comence a dar los primeros pasos para identificarme como una adolescente luchadora, transgresora para su edad, comence a tener  mis primeras inquietudes de transformación ya que el sistema patriarcal te marca y te moldea de una sola manera por el echo de ser mujer... 
A los 19 años se me dio la oportunidad de trabajar en una organización de mujeres llamada Grupo venancia, es una Asociación Civil ubicada en mi ciudad, trabaje por 8 años, donde tenemos como organización un enfoque de educación popular feminista, sus objetivos principales es el fortalecimiento de liderazgos individuales y colectivos, trabajamos con mujeres de diferentes comunidades del Departamento de Matagalpa y mujeres de todas las edades, trabajamos en las transformaciones de creencias, actitudes y de las prácticas discriminatoria, a la vez trabajamos en cultura desde un enfoque de genero que ayude desde lo cultural a la promoción de los derechos de las humanas y humanos.

El trabajo que he realizado esta más enfocado a la promoción cultural, canto, música, danza, poesia, teatro, donde en cada presentación cultural pretendia que se diera ese enfoque de sencibilización por los derechos de las mujeres, donde creemos que la formación cultural puede ser un enfoque para llegar más a la población Nicaraguense, dentro de mi organización realice durante 6 años  un programa radial llamado "la Hora Lila"  tocamos temas de los derechos de las mujeres, Salud sexual y salud reproductiva, relaciones entre padres -madres con las/los hij@s , la globalización, los tratados de libre comercio y como afecta a la población estos tratados, como podemos las mujeres participar en politica no partidaria ser parte de las decisiones politicas que afecte nuestras vidas, denuncia de violaciones de los derechos de nosotras las mujeres, y muchos temas más en relacion a nuestros derechos.

He tenido el privilegio de trabajar con mujeres campesinas desde el espacio de la "Red de Mujeres del Norte ANA LUCILA" nuestro aporte es a nivel metotodologico y organizativo donde en estas preparamos las diferentes campañas como el 8 de marzo día internacional de las mujeres, 28 de junio día del orgullo lesbico homosexual, 25 de Noviembre día internacional por la no violencia hacia las mujeres y la niñez y otras campañas, son mujeres lideres, que cuando nos encontramos preparamos talleres y luego ellas van y lo reproducen  a otras mujeres de sus comunidades, algunas de ellas es la única oportunidad para poder salir de casa, han encontrado un espacio donde se les reconoce y se les admira por el cambio que hacen en sus vidas y que quieren dentro de sus comunidades para otras mujeres.

Desde la permenencia en los diferentes espacios, tengo que decir que soy una mujer privilegiada, como pocas de mi país, he crecido como persona sobretodo como mujer, he trabajado desde lo personal para mi propio crecimiento en diferentes cursos como Reiki, talleres de autosanación, como la dependencia - indepencencia, el duelo, la rabia, empoderamiento, espiritualidad, Asertividad y otros que no me acuerdo... esto me dado herramientas para trabajar con mujeres, sobre todo victimas de violencia, me ha ayudado a tomar decisiones importantes para mi vida, solo del echo de cambiar de vida, cruzar el charco, con las grandes contradicciones que esto me lleva, con lo que se que vivimos en mundo desiguales en todo el sentido de la palabra, haciendo reflexiones, en este mundo donde hay de todo y en mi país con muchas limitaciones, la aptitudes de las personas frente al consumismo, las apariencias, el derroche y el querer siempre más, es lamentable por que no crecemos como humanas y humanos, nos importa habeses mucho más el estatu y ya, no quiero decir con esto que en Nicaragua no existe, existe y es marcado más cuando vivimos en un mismo país por que se nota enseguida.

Maria; por tu transparencia

Marly; por tu ausencia visible

Meritxell; per tota tu

"q ha representat l'acció x mi un: canvi d'actitud, una forma de coneixe'm i d'aprofundir en allò q som i lo fràgils q podem ser. Un nou camí d'expressió i una forma d'implicació sana ja q repercuteix en mi d'una manera molt profunda i sentida. Un apendre q menys és més i una conexeinça d'una part d la meva vida (tu) q va ser una sorpresa i una gran satisfacció.

ptons"

Miriam; per la teva energia

Montse; per seguir

Nuri; per les ganes de fer

Nuria; per la teva serenitat

Rosa; per la teva sensibilitat

"Estimades,

No crec que les meves paraules puguin expressar el què porto ara aquí dins i que tant m'agradaria explicar-vos. A vegades els mots se'ns queden petits per abraçar una emoció tan gran. De totes maneres, no vull perdre l'oportunitat de tancar aquest cercle, que va començar en iniciar el projecte, transmetent-vos la meva versió de la vivència i sobretot agraint-vos haver-la fet possible.

Com ja us vaig comentar, jo vaig iniciar el projecte buscant una experiència teatral i m'ha sorprès una experiència personal. Des de fa anys, el teatre és l'art que m'ha ensenyat a expressar-me, que m'ha permès conèixer persones entranyables, viatjar a vides inconnexes i somniar en històries inoblidables. Malgrat que molts diuen que en el fons el teatre és una gran mentida, una ficció, per mi ha estat el més real en alguns moments de la meva vida. És com un bon amic, que sempre és capaç d'arrancar-te un somriure i fer-te sortir al carrer amb el cap ben alt. Per això respecto el teatre i me l'estimo com una eina personal però també, i no menys important, com un mitjà sensible i directe per arribar als demés. Fins ara, sempre havia trobat a faltar en el teatre l'afany de comunicar idees que van més enllà de la pròpia proposta escènica. Idees pròpies, difícils de transmetre en paraules, i que a través de l'art es fan tan grans, tan clares, tan màgiques, que és impossible no deixar-te impregnar per la seva veritat. Idees que es transformen en missatges, que penetren les façanes que ens han fet construir i arriben a la sensibilitat de cadascú i, des d'allà, fan reflexionar. Idees que, a passets de formiga, poden fer canviar el món. I, si més no, demostrar que és possible comunicar i entendre'ns, que no hem de tenir por de sentir i expressar el què sentim, que tenim dret a viure i prendre'ns el temps per respirar el què vivim.

I és precisament tot això que volia comunicar el què jo mateixa no havia aconseguit viure en pròpia pell. Per diverses circumstàncies, m'adono que últimament he viscut massa ràpid, precipitadament, empassant i empassant entrebancs sense permetre'm respirar, suposo que per no donar-me el temps per sentir. Sense adonar-me'n m'he acostumat a viure així, i m'he anat fent creure que ja no era capaç de sentir.

Entre vosaltres, i des del primer instant, vaig redescobrir la sensibilitat, el contacte i la confiança i m'he redescobert a mi mateixa en una dona alegra, valenta i capaç de sentir i expressar des de la tranquil·litat. Ara em sento més plena i vaig prenent consciència del meu entorn i de la relació amb les persones que estimo. Tinc ganes de viure amb intensitat i, sobretot, de ser present en tot moment.

M'he sentit molt acollida i còmoda i he viscut un gran aprenentatge de totes vosaltres entre massatges, caminades per les alçades i cerveses a mitjanit. Només espero haver contribuït a que vosaltres també us sentíssiu a gust i, per descomptat, desitjo seguir compartint una experiència tan viva i brillant. És clar que l'energia que hem creat té tanta força com per fer-se sentir arreu del món. I crec que el món necessita energies com aquesta. Amb vosaltres, tot és possible.

Ara que hem caminat aquestes passes juntes, sento que en el seu moment vaig deixar enrere persones que haguessin desitjat participar en l'experiència, potser perquè no me'n vaig saber adonar, potser perquè no vaig saber confiar completament en la transcendència d'aquesta vivència. Des d'aquí, voldria disculpar-me i convidar-les a compartir la seva energia a partir d'ara, una energia tan plena d'il·lusió, fortalesa i esperança que dolçament ens acollirà a totes nosaltres.

Finalment, agrair-vos a totes les paraules, els somriures i les abraçades, esperant trobar el moment per compartir amb cadascuna de vosaltres una xerrada tranquil·la, per seguir coneixent-nos i descobrint vivències, somnis i il·lusions.

Ha estat un plaer"

Silvia; por confiar en ti, en todas

Vanessa; por formar parte de todas

Col·laboradors

Javier Martínez

Que ens ha gravat l'acció del dissabte 25 al matí a la Plç.Sant Jaume, gracias Javier, es un placer seguir haciendo caminos y sentirte tan de cerca.

L'ajuda que arriba del més enllà quan menys t'ho esperes, ni la Vane ni el Jesús podien venir a collir les imatges de l'acció. Ramon Oliveres, de professió fotògraf, ens ha donat les imatges que va fer i la seva autorització per poder mostrar-les a la web, moltes gràcies en nom de totes.

Gloria Muñoz

Por formar parte, para siempre. Gracias.

Agraïments

A les Dones que han escrit animant en la proposta i el projecte tot i no poder-hi ser, encara que sempre hi sou totes (també tu Vane, amb molta força...), al Juanjo, la Raquel, en Jose i en Xavi per escoltar i comunicar móns, al Centre Cívic de Drassanes per cedir-nos la sala i la paciència (Xavi i Anna especialment... pero, ep! A tots els qui sou també, eh?), a la Laura i el Mikel per estar tots junts a casa de tots i gabon! a la Magdalena per intentar donar veu a altres dones, a Carmen Portacelli per la cita, al Jesús Jara per comunicar, al bar "El Pollo Campero" per deixar-nos canviar de roba, a la paella del gaditano que nos dió a cenar en la Lluna del Raval, a la botiga de flors de la Rambla per vendre clavells vermells,... i molt especialment al Jesús Atienza per seguir-me en la distància sempre, sé que quisieras haber estado y sin embargo estuviste. Al Llibre de la Rosa. A La Casona.

A las Mujeres de Matagalpa, un abrazo... sintiendo, un placer.

I a tots els que oblido d'anomenar...